Què ens van explicar a la xerrada sobre “La prevenció de les relacions abusives”?
El passat dimarts 21 de maig de 2024 vam assistir a la xerrada d’un tema incòmode però necessari, “La prevenció de les relacions abusives”, a càrrec de Vicki Bernadet, la fundadora de la Fundació que porta el seu nom i treballa aquest tema.
Oficialment, es calcula que 1 de cada 5 dels menors (20%) ha patit, pateix o patirà algun tipus d’abús sexual. D’aquesta xifra, només el 15% correspon a persones desconegudes. Això implica que el 85% d’aquests actes, la majoria, solen succeir en l’entorn familiar o de confiança de la criatura i de la seva família, fet que els fa més difícils de detectar i fa més difícil avançar en la prevenció, ja que no es vol veure o no se’n vol parlar.
Qui pateix aquests abusos se sent desconcertat i culpable, no sap on col·locar o com interpretar el que li està passant i té por de les conseqüències d’explicar-ho. Sent que té una bomba a les mans, té por de que el seu entorn s’ensorri si ho diu. Així que moltes vegades prefereix callar perquè se sent més segur que dient-ho a algú.
Si s’explica a temps, terapèuticament es pot tractar com una “mala experiència”. Però, malauradament, aproximadament el 90% d’aquestes agressions no s’expliquen fins a l’edat adulta, quan el trauma ja està fet i les seqüeles psicològiques són més difícils de curar.
No existeix un perfil únic d’abusador, com tampoc de víctima. En línies generals, hi ha 4 factors de risc:
- Baixa autoestima
- Poca seguretat en si mateixos
- Poca autonomia
- Dependència emocional
Què podem fer com a adults per prevenir els abusos dels menors?
Algú pot creure que la solució sigui generar desconfiança envers a tothom, família inclosa, però el nen necessita un entorn segur on desenvolupar-se: no pot viure en la por constant. Per tant, la clau està a la prevenció:
- Detectar situacions de risc
- Fer dels infants persones segures i empoderades des de l’educació quotidiana (treballant l’autoestima, l’autonomia… fent educació emocional).
- Construir un bon canal de comunicació basat en la confiança (per explicar els problemes, si n’hi ha).
Com es poden comunicar, si sovint no saben identificar les emocions? No des del cap, sí des de la panxa, on es gestionen les emocions. És la brúixola i diu la veritat. Mana el q senten. Han de saber q allò que està malament ho fa l’altre, no ell/a. La reacció és: “Aquesta persona em fa coses q em fan sentir malament”.
Dir als infants: “Si algú et fa alguna cosa que et fa sentir mal aquí, a la panxa, si sents que alguna cosa que t’han fet no està bé i que no t’agrada, sigui qui sigui (família o no): digues-m’ho.”
El focus d’alarma no ha d’estar en la família i/o cercles de confiança, sinó en la capacitat de l’infant de detectar l’abús i saber-lo comunicar, vingui d’on vingui (encara que sigui de la família). El focus està en l’educació de la criatura, a donar-li eines en cas de trobar-se en situacions d’abús; en potenciar la seva personalitat.
És important empatitzar amb ells, i després educar, que no tinguin por del nostre enuig (també amb altres temes que no siguin d’abús). P.ex. en cas d’una rabieta perquè un nen li ha pres el llapis al nostre, enlloc de dir “no em monis aquest numeret! Però si a casa en tens 3 caixes que no has ni tocat!”, dir: “entenc la teva frustració i que estàs enfadat, anem a casa. Després ja en parlarem.”
És molt important treballar una bona gestió emocional.
S’ha d’estar atent perquè les verbalitzacions de les criatures solen ser breus, tampoc saben expressar-se amb precisió, i els adults podem no entendre-les. Tenen més a veure amb les emocions de com s’han sentit que amb els fets que han passat.
Com a adults hem de tenir en compte sobretot 3 dels drets dels nens, que és la base de la prevenció als abusos:
1. Dret a la intimitat: no posar als infants en situacions on poden sentir pudor o vergonya, respectant el seu espai íntim. Avui es respecta més q abans, però seguim fent coses q no ajuden.
Exemple: nen que s’ha d’emprovar roba i els emprovador estan plens i tenim pressa. Els pares demanem a la criatura q es canvïi allà mateix. La criatura no vol perquè té vergonya. Li diem:
- “No m’ho facis això, q tenim pressa.”
Li estem dient:
1. “No tens dret a la intimitat
2. Passa de sobre de la teva vergonya i
3. satisfés la meva necessitat, q JO faig tard”.
- “Però si no tens pit, ni cul ni res a amagar.”
(Atenció: “Que tens vergonya? Però si no tens a a magar, a mi m’ho pots ensenyar…”
ATENCIÓ: aquestes mateixes frases són les que diu l’abusador!
No és una qüestió de mida, de si tinc els pits o el penis gros o no; va de dret a la intimitat. La criatura també ens podria dir a nosaltres: “I tu perquè no et canvies aquí, tu tampoc tens pit.”
Les criatures tenen fases per a l’autoestima. I passen soles, les hem d deixar passar. El que importa és que la criatura se senti còmoda amb el que faci (ex. portar la part de dalt del bikini). Si no han d’entendre els motius (p. ex. part de dalt no per arguments feministes) millor no explicar-li i respectar-li. Més endavant voldrem que es tapin i direm el contrari, “tapa’t”. És important preguntar sempre: “Tu, com et sents més còmode?” És un tema de respecte i límits.
Aix-i, si sempre m’han respectat posar-me o treure’m la roba quan jo he volgut, trobaré estrany o violent si no és així, i ho diré. Això és prevenció.
Millor dir-los “m’he equivocat”, millor q “perdona’m”.
2. Dret al propi cos: “El teu cos és teu i ningú no el toca si no vols.”
Tot el cos és íntim i els pertany; no només les parts íntimes (genitals), també esquena, coll, boca, aixelles, orelles, panxa… Si no, si li passa alguna cosa que no és als genitals, no ens ho dirà.
La intencionalitat del gest és el que compta, i el malestar es nota a la panxa (por, fàstic…). P. ex. un massatge a l’esquena per part de l’entrenador de futbol.
3. Dret a ser escoltats: els adults hem d’escoltar les necessitats verbalitzades i les implícites, valorant la percepció de l’infant de la realitat, per tal de decidir en funció del seu interès superior.
P. ex.: una mare convida a una altra mare que el seu fill vagi a la festa d’aniversari del seu fill (de la 1a mare). La segona mare confirma i li diu al seu fill d’anar a compra un regal, però aquest diu que no hi vol anar. I li diem: “No m’ho facis això, que ja he confirmat.”, o “Si et conviden no pots dir q no”.
Més endavant els direm: “Has d’aprendre a dir q no.” Són missatges contradictoris.
4. Dret a la No Violència: els infants han de saber que ningú té dret a tractar-los amb violència de cap tipus
Un altre tema és la gestió del petó, és molt important per a la prevenció.
No dir-los si s’han de fer o no fer petons, ni quants. Que facin els que vulguin, però si no volen fer-ne o que els en facin, cal respectar-ho.
Hem posat el petó a la litúrgia de la bona educació. I no, ho hem de canviar.
Frases que els diem: “Eh, què es fa a l’arribar?”, “ Què passa, que ja no m’estimes?”, “Quan me’l vulguis fer tu jo no voldré”.
ATENCIÓ: aquestes són les mateixes frases que diu l’abusador: “Que no m’estimes?” “Jo t’he triat a tu” (juguen amb que els nanos volen sentir-se especials).
Imaginem q a nosaltres arribem cansades a casa i ens diuen: “Quan arribes toca fer l’amor”.
Cal evitar fer petons per obligació, desconnectats de les emocions, que depenen de l’estat d’ànim. Si cal, ho parlem amb els avis, tiets… per separat. I amb els nens, que sàpiguen que estem del seu costat.
El llenguatge de les emocions ha de ser el llenguatge de comunicació amb els nostres fills. I els hem d’ensenyar el vocabulari, el nom de les emocions: agobiat, emocionat, espantat, frustrat, enfadat… per poder verbalitzar les emocions si un dia ens volen parlar d’abusos.
Si la comunicació no flueix des de petits no podem pretendre que funcioni a partir de l’adolescència, si abans no ho hem treballat. La comunicació és confiança.
Per treballar temes incòmodes, és recomanable començar amb una conversa informal (de “cotilles”, millor), i no programar-ho.
Encara que pugui resultar una veritat incòmoda, l’abús sexual a la infància és una realitat molt present a la nostra societat. La percepció adulta d’aquest problema és subjectiva, parcial i esbiaixada; per tant, poden haver-hi infants desprotegits. Hem d’assumir una mirada comunitària de protecció als nostres menors, no només dels nostres fills i filles.
