Què ens va dir l’Alba Castellví sobre educar sense cridar?

Educar sense cridar és beneficiós per a nosaltres i també per als nostres fills. Per a nosaltres perquè cridar no ens fa sentir bé; i per a ells perquè aprenen del nostre exemple, i si cridem els estem ensenyant que també han de fer-ho.

Si no vau poder venir a la xerrada de l’Alba Castellví sobre com educar sense cridar, aquí teniu un petit resum dels principals consells que ens fa donar.

  • Perquè el que fem sigui educatiu per als
    nostres fills, ho hem de fer des de la tranquil·litat. Hi ha situacions, però, que
    ens fan perdre la calma i, en aquests casos, és fàcil que acabem cridant. Podem
    evitar-ho si seguim aquests tres passos: 1. Prendre
    consciencia que la tècnica que estem fent servir no està funcionant i deixar d’insistir; 2. Buscar
    un lloc tranquil i respirar fons 3 vegades; 3. Buscar
    una nova tècnica.
  • Posem un exemple: estem fent el sopar i des de la cuina avisem als nostres fills
    que parin la taula però ningú no apareix. Ho tornem a repetir, aquest cop més alt,
    i tampoc té cap resultat. El tercer cop encara ho diem més alt i cada cop estem
    més alterats. Hem de adonar-nos que no està funcionant, tranquil·litzar-nos i
    buscar una altra manera. En aquest cas podria ser anar on són els nostres
    fills, posar-nos a la mateixa alçada, mirar-los als ulls, donar un missatge
    curt i en veu baixeta, marxar sense esperar rèplica.
  • Quantes menys ordres donem millor
    perquè…

–       Cal
fer-les complir per evitar la desautorització.
–       Quantes
més ordres, menys valor tenen.
–       Les
ordres eduquen per l’obediència. Si donem moltes ordres no estem educant per a
la llibertat i la responsabilitat.
  • Què podem fer per donar menys ordres? Quines alternatives podem fer servir?

1.    Fer
servir la fórmula “Què t’estimes més…?”. Deixar triar als nostres fills i
deixar viure les conseqüències de la seva tria. Per exemple: “Què t’estimes
més? Venir ara a sopar o venir més tard? Pensa que si vens més tard no tindrem
temps d’explicar cap conte abans d’anar a dormir”. Les conseqüències han de ser
lògiques, properes en el temps i mesurades.
2.    Deixar
triar entre opcions limitades. Per exemple: “Ho vols fer sol o vols que t’ajudi?”
“T’estimes més ara o d’aquí a una estona?”
3.    Passar
les ordres a propostes: “¿Què et sembla si…?” o “I si…?”
  •  Com han de ser les ordres que donem?

–       Clares
i precises.
–       Formulades
en afirmatiu. Dir el que han de fer i no el que no han de fer.
–       D’una
en una.
–       Considerades.
No desmerèixer el que estan fent en aquell moment. Ens podem involucrar en el
que estan fent i al cap d’uns minuts dir en plural que és una llàstima però que
ho heu de deixar.
–       Raonables
i necessàries. Pensar abans si cal.
–       Coherents
i regulars. Els pares han d’estar d’acord en el que és important i mantenir-ho.
  • Què podem dir si l’ordre no es compleix: “Hi
    ha alguna raó per no haver-ho fet?”  “D’acord!
    Fes-ho de seguida!”

  • Com hem de posar límits?

–       Ser
empàtics i jugar amb la idea de la possibilitat. Exemple: “Com t’agradaria
menjar-te una banyera sencera de gelat! Però no pot ser…”
–       Donar
un únic argument amb seguretat. Un de sol.
–       Mantenir
l’argument i no afegir-ne de nous.
–       Mostrar
tranquil·litat i fermesa.
–       Provar
de consolar al nen/a si vol.
–       Parlar
d’un altre tema.
–       No
fer comentaris i sortir d’escena.

  • L’atenció és un reforç positiu, tot i que
    sigui una atenció negativa (per exemple, renyar). Quan vulguem que una conducta remeti no
    hem de posar cap atenció. Hem de ressaltar i donar atenció a les coses que ens
    agraden i que funcionen. 

Si voleu més informació al respecte, podeu consultar la pàgina web de l’Alba Castellví: http://www.albacastellvi.cat/ca/